Tancat del 2019.11.01 a 2020.01.31, disculpin les molèsties.

Versos per a la Cartoixa

Malgrat que tot just superava els quaranta anys, el físic castigat de Rubén Darío denotava els excessos amb què, durant anys, Rubén Darío havia alternat la seva activitat creativa. És per això que, en el tram final de la seva vida, l'estat anímic del geni nicaragüenc queda perfectament reflectit en la seva obra: es troba cansat, trist i malenconiós, però també necessitat d'esperança i, per descomptat, redempció. En certa manera, això és el que reflecteix "Poema de la Tardor i altres poemes", un llibre de tot just cent pàgines editat el 1910 per la Biblioteca Ateneu de Madrid, dirigida per un dels principals suports de Darío en els seus moments més incerts: Mariano Miguel de Val.

Malgrat que en el conjunt d'aquest petit llibre hagi resultat molt més transcendent el poema "A Margarita Debayle", hi aconsegueixen destacar algunes al·lusions significatives a la seva primera estada a l'illa de Mallorca i, més concretament, al poble de Valldemossa . La descripció idealitzada i bucòlica que fa del poble mallorquí en un primer poema, precisament titulat "Valldemossa", aconsegueix captivar el lector des de les primeres línies:

"Vago con los corderos y con las cabras trepo / como un pastor por estos montes de Valldemossa / y entre olivares pingües y entre pinos de Alepo / diviso el mar azul que el sol baña de rosa”.

Darío projecta mitjançant la sublimació del paisatge l'anhel de pau després d'uns anys turbulents, en els quals l'abús progressiu de l'alcohol precipitaria la seva mort en 1916 a l'edat de quaranta-nou anys.

El mateix succeeix amb els vuitanta versos dividits en vint estrofes que estructuren "La Cartoixa", un poema en el qual l'autor comença descrivint als monjos

“a los que en su existencia solitaria / con la locura de la cruz y al vuelo / místicamente azul de la plegaria / fueron a Dios en busca de consuelo”.

Igual que en el cas anterior, el text s'acaba convertint en una al·legoria dels propis desitjos de l'autor. Així ho reflecteixen els seus emocionants versos finals:

“¡Y quedar libre de maldad y engaño / y sentir una mano que me empuja / a la cueva que acoge al ermitaño / o al silencio y la paz de la Cartuja!”.

Tenint un interessant contrapunt respecte a les obres en prosa "L'illa d'or" (1907) i "L'or de Mallorca" (1913), ambdues inacabades, la visió poètica de Valldemossa i la seva Cartoixa reflecteixen amb fidelitat l'impacte que van provocar en el anomenat "Príncep de les lletres castellanes" en els seus últims anys de la seva vida.

Publica un comentari