Hi ha la creença popular que, juntament amb el claustre, les cel·les, la biblioteca o el refectori, la farmàcia és una part més del monestir. Res més lluny de la realitat: l’elevat cost i el seu corresponent manteniment feia que només els monestirs de grans dimensions poguessin tenir la seva pròpia farmàcia, si bé és cert que a l’interior de tots ells hi havia espais exclusius per a atendre les necessitats mèdiques dels propis monjos o qualsevol persona necessitada que reclamés la seva ajuda. Des de llavors, els seus característics gerros ceràmics, flascons de vidre i diversos estris de treball han exercit un fort poder de fascinació entre els diversos visitants.
Història de les farmàcies als monestirs
Els seus orígens en plena Edat Mitjana, una mica difusos, cobren un nou sentit a partir del segle XVI, quan les farmàcies s’instal·len dins el mateix recinte monacal. Així doncs, els monjos apotecaris es converteixen en una figura fortament apreciada entre la comunitat en fer-se càrrec de les atencions de veïns, hostes i pelegrins. Sant Joan de Burgos, Santa Maria de Montserrat o Sant Benet de Valladolid van ser alguns dels primers exemples més notables de la seva època. El van seguir noves farmàcies datades entre els segles XVII i XVIII, especialment les que, com Sant Millán de la Cogolla, Sant Benet de Sahagún o Sant Julià de Samos, vorejaven el cèlebre Camí de Santiago. En aquest sentit, cal destacar també l’apotecaria del monestir de Santo Domingo de Sitges, situat a la part oriental d’una petita vall de Burgos: els seus més de quatre-cents gerros medicinals i centenars d’incunables medicinals converteixen aquesta farmàcia de principis del segle XVIII a una de les més espectaculars d’Espanya.
Una altra de les farmàcies monàstiques més destacades és la de Santa Maria la Real de Nájera a la Rioja, també ubicada al mateix Camí de Santiago. Va ser construïda en l’últim terç del segle XVIII, donant servei a la comunitat fins a 1921. Malgrat no trobar-se en la seva ubicació original, destaca per ser una de les més completes de quantes es poden visitar; una característica compartida amb la de la Cartoixa de Valldemossa, activa entre 1723 i 1895, i comunament considerada com una de les més ben conservades del continent europeu. Totes elles constitueixen un important patrimoni historicosanitari que, a un moment donat, mereix la pena redescobrir.
