La Cartoixa, segons el marquès de Laborde

Durant la primera dècada del segle XIX, Alexandre Louis Joseph, marquès de Laborde, es dedicaria a recórrer les diferents províncies Espanya. Aprofitant el seu càrrec diplomàtic, realitzà tota una sèrie d’excursions acompanyat d’escriptors, intel·lectuals, artistes i personalitats públiques com el cèlebre François-René de Chateaubriand: mans amigues que contribuirien al procés de documentació d’una obra tan significativa com com Itinéraire descriptif de l'Espagne (1809). Nascut a París el 1773, Alexandre de Laborde es guanyà una sòlida reputació al haver lluitat amb l’exèrcit de l’emperador Josep II del Sacre Imperi Romanogermànic a les fronteres flamenques contra els revolucionaris francesos. Protegit per figures com Charles Maurice de Talleyrand i Llucià Bonaparte, desenvoluparia una intensa trajectòria en l’àmbit institucional que el portaria a viatjar per Anglaterra, Holanda, Itàlia i, finalment, Espanya. Fou en aquesta darrera destinació on es dedicà a donar forma a una sèrie de toms divulgatius de gran format; llibres que sufragà amb el seu sou i que, en alguns moments, ressentiren la seva pròpia economia.

Transcorreguts més de dos segles després de l’aparició, és interessant poder revisar l’obra de l’autor francès –un text d’una gran riquesa informativa– per localitzar-hi una curiosa referència a Valldemossa en el bloc dedicat a les Illes Balears. A partir de dades demogràfiques, econòmiques o culturals (esmenta a Santa Catalina Tomàs dient que “és molt venerada a l’illa i la seva festa se celebra amb molta pompa”), s’encarrega d’introduir al lector en el poble mallorquí presentant-li la Cartoixa com el seu tret més distintiu: “Hom torna a davallar a una vall profunda dominada al nord per un monestir de cartoixans molt bonic: el monestir s’anomena de Jesús de Natzaret”. Aquestes línies són prou valuoses al aportar informació d’interès sobre la forma de vida dels seus monjos:

Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun té tres petites cambres per allotjar-se i un jardí en el que cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells: les terres que envolten aquesta cartoixa en són propietat i hom en treu tot el que cal per a vestir i menjar: blat, oli, fruita, hortalissa i, pel que fa als draps, es fabriquen al monestir. La renda d’aquests religiosos sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.

Observant en conjunt la seva obra, la forma de vida d’aquesta congregació religiosa no passà desapercebuda al marquès de Laborde. Dos espectaculars gravats de la Cartoixa de Portaceli, a Llíria (municipi del País Valencià, situat a la comarca del Camp de Túria) il·lustren uns paràgrafs dedicats als cartoixans. Les seves impressions es podrien extrapolar sense cap esforç a la Cartoixa de Valldemossa:

“En veure les sòlides construccions del monestir i aquests camps fèrtils que l’envolten, hom no pot sostreure’s de pensar en els serveis que els monjos han fet en temps llunyans (...) Apartats de tot esperit de sistema, tenien per costum la mesura d’allò útil i, per experiència, els mitjans d’obtenir-ho (...) De més a més, com que la natura de lluir institució, l’aïllament i el celibat els prohibien tot interès estrany (...) Una altra reflexió d’aquests refugis religiosos és la idea de la pau i àdhuc de la felicitat que hom hi deu trobar. Aquest plaer d’un repòs ocupat, probablement poc apreciat pels solitaris que només han conegut sempre la vida del claustre, deu ésser ben experimentat pels qui l’abracen, desenganyats de les il·lusions del món”.

El marquès de Laborde, que conegué tant els majors luxes de la seva època com les pitjors penúries imaginables, passà els darrers anys de la seva vida a la habitació d’un modest hotel parisenc. Perseguit pels seus nombrosos creditors, morí el 20 d’octubre de 1842. Des d’aleshores, obres com Voyage pittoresque et historique en Espagne (1807-1818) i l’esmentat Itinéraire descriptif de l'Espagne han esdevingut alguns dels llibres de viatges més icònics del segle XIX.

Publica un comentari