Tancat del 2019.11.01 a 2020.01.31, disculpin les molèsties.

Hàbits cartoixans per a un príncep

No era la primera vegada que l’anomenat “Príncep de les Lletres Castellanes” trepitjava l’illa. Rubén Darío passà l’hivern de 1906 i 1907 descansant a "una pequeña casita con vista a la bahía y jardín frondoso" –tal i com descriuria el seu amic, el cronista Enrique Gómez– situada al barri palmesà d’El Terreno. Amb ell, vingué la seva esposa, Francisca Sánchez, i la seva cunyada. D’aquesta època es remunta la seva amistat amb Joan Sureda Bimet, misser, col·leccionista i mecenes valldemossí que, juntament amb Gabriel Alomar i els germans uruguaians Blanes Viale, es convertirien en assidus visitants de les tertúlies que el poeta muntava a la caseta del carrer Dos de Maig. Fou aquí, a més, l’espai en el que començà a redactar La isla de oro, obra en prosa que mai arribaria a concloure i que protagonitza el seu alter ego, Benjamín Itaspes.

A març de 1907, el Círculo Conservador organitzà un dinar en homenatge a Darío en el que hi participaren Joan Alcover i el propi Alomar. A l’acomiadament, el poeta, agraït i complimentat, prometé tornar a una terra a la que, segons ell, li havia proporcionat la pau i serenor que altres ciutats li negaven. Haurien de passar sis anys. Ja no era mateix: el seu intermitent alcoholisme dinamità per complet tant la seva salut com la relació amb Francisca, que havia decidit quedar-se a París. Completament sol, es retrobaria amb el matrimoni Sureda, que l’acollí a la seva casa, el Palau del Rei Sanç. Allà, només allà, volgué reconciliar-se amb ell mateix escrivint molt, gairebé a totes hores: d’aquest període data un conjunt significatiu de textos i cartes, destacant l’Epístola a la señora de Leopoldo Lugones, Canto a la Argentina o El oro de Mallorca, també incompleta. D’aquesta producció, en particular, destaca “La Cartuja”: un poema de vuitanta versos distribuïts en vint estrofes que, segons Hedelberto Torres, llegí per primera vegada davant Pilar Montaner, esposa de Joan Sureda. La seva és una plegaria contra els seus propis dimonis –els de l’alcohol- que clouen amb els següents versos finals:

“Y quedar libre de maldad y engaño / y sentir una mano que me empuja / a la cueva que acoge al ermitaño / o al silencio y la paz de la Cartuja”.

L’admiració pels monjos cartoixans van fer que el propi Rubén Dario decidís retratar-se amb els hàbits d’aquesta ordre religiosa, una imatge que aparegué reproduïda a les pàgines del diari mallorquí La Almudaina. La Cel·la Prioral, edificada entre els anys 1734 i 1771 per rebre els visitants de la Cartoixa, reuneix els elements necessaris que permeten entendre perquè el “Príncep de les Lletres Castellanes” n’havia quedat tan impactat. El poema “La Cartoixa”, allà exposat, sumat a altres petits records, evoquen la segona estada del que, correntment, es considera com el màxim exponent del modernisme literari de la llengua espanyola.

Just després del Nadal de 1913, Rubén Darío experimentà una forta crisi d’ansietat que el portà a abandonar Valldemossa. Fou un acomiadament precipitat. Visqué turmentat els seus darrers anys, víctima d’al·lucinacions i obsessionat per l’idea de la mort. Morí el 6 de febrer de 1916, però el seu nom, juntament amb els d’altres importants literats com Azorín, Unamuno o Juan Ramón Jiménez, encara és ben present a un dels edificis més singulars de l’illa.

Publica un comentari

CERRADOS, por fin de temporada. | TANCATS per fi de temporada. | CLOSED at the end of the season. | Am Ende der Saison geschlossen.

Déjanos tu correo, y te avisaremos cuando empiece la nueva temporada.
Deixa’ns el teu correu, i t’avisarem en arribar la nova temporada.
Leave us your email, and we will notify you when the new season arrives.
Hinterlassen Sie uns Ihre E-Mail und wir werden Sie benachrichtigen, wenn die neue Saison kommt.